El 1942 la població d’Equador era de 2,5 milions d’habitants, el 1980 era de 8, avui dia és de 14 milions. En 65 anys la població s’ha multiplicat gairebé per 6, un creixement espectacular. D’aquesta població el grup principal està format pels mestissos, el 65%, mentre que els indígenes formen el 25%, la majoria d’ells situats a la Sierra, els criollos són el 7% i els negres el 3% restant. Mentre tant els recursos econòmics no han crescut de forma similar ni tampoc ho han fet els beneficis del petroli, el suposat miracle que somniaven tants equatorians. Resultat: avui uns 4 milions de persones viuen per sota del llindar de la pobresa. L’ànsia d’emigrar s’ha generalitzat.

L’emigració afecta tant els mestissos com els indígenes. La destinació dels emigrants des del final de la II Guerra Mundial fou vers els Estats Units, però des de finals dels anys 90 Espanya i Itàlia han estat la destinació preferida. Per posar un exemple conegut, el pare de Rafael Correa, el president actual, emigrà cap els EE.UU i en algun moment per a superar les dificultats es dedicà a traficar amb droga a petita escala, amb tan mala fortuna que fou descobert i passà tres anys a la presó. A casa nostra, en un moment de fort creixe-ment econòmic basat en el sector immobiliari aquesta immigració, ma d’obra poc especialitzada ha estat força ben acceptada, sense mirar prim en els aspectes legals. Les estadístiques afirmen que a Espanya el 2005 n’hi havia d’empadronats m¬ig milió, i a Barcelona uns 75.000. A més de la construcció i altres feines senzilles, la incorporació a l’exèrcit espanyol ha estat una de les seves sortides preferides.

El fracàs col•lectiu que suposa tota necessitat d’emigrar té unes arrels històriques llunyanes, que es poden sintetitzar genèricament en dos grups de fenòmens, entrecreuats al llarg dels darrers decennis: a) el fracàs de fusió entre criollos i indígenes; b) la manca de grups intermedis prou numerosos com per imposar estratègies polítiques àmpliament respectades. Sense una abundosa pagesia de propietaris mitjans que pugui estalviar mínimament i pugui comprar la producció industrial és difícil mantenir d’un creixement econòmic continuat que permeti oferir treball a les noves generacions.

Quito i la societat dels altiplans de la Sierra representen els grups conservadors, de base agrària, que rebutgen el canvi social, i exerceixen el control mitjançant una jerarquització basada no en la riquesa mercantil sinó en les finques i els immobles, i disposen sovint del suport ideològic d’una part de la jerarquia eclesiàstica. No poden oferir llocs de treball directes sense industrialitzar el país. Enfront d’aquesta concepció el grups dirigents de Guayaquil oposen una visió similar a la del liberalisme nordamericà, basat en l’individualisme, creuen que els negocis i no la terra són la base de l’economia, consideren que els temes religiosos no han de sortir de l’àmbit privat, que l’estructura social i l’econòmica han de coincidir i que per tant els que són més capaços de crear llocs de treballs han de ser els qui han de dirigir el país. Quan cap d’aquests grups socials, ni els serranos ni els costaners, és capaç d’imposar els seus punts de vista, és necessari recercar suport exterior o bé recórrer als militars per tal d’aconseguir el poder.

A Equador les causes de la inestabilitat política, ja crònica, es poden simplificar dient que són el re-sultat de l’alternància irregular d’aquestes dues visions en l’exercici del poder. Dues etapes dictatorials des-prés de la II Guerra Mundial, la darrera 1970-79 mostren la incapacitat dels partits polítics de posar-se d’acord en uns mínims acceptables, ja que les bases socials d’aquests partits són summament inestables i variants. Aquestes dificultats permeten resultats electorals singulars, i tant més singulars quan més intenses són les dificultats econòmiques i per tant les relacions entre els diferents grups socials. Les reformes en profunditat que s’han fet els darrers 20 anys - la reforma agrària,el reconeixement polític dels minories indígenes i la dola-rització- no han donat encara els resultats previstos.

Un exemple d’antonomàsia de la inestabilitat dels darrers 10 anys el trobem en l’elecció del president Bucaram (1996-97), conegut com El Loco, que després d’actuar com a un veritable pallasso des del palau presidencial, va acabar fugint del país, no sense abans haver-se endut en maletes totes les divises que pogué de la caixa forta del banc central equatorià. El resultat fou una inflació galopant i la incapacitat de controlar-la de manera que el govern de Jamil Mahuad, el seu successor, decidí abandonar (gener 2000) la moneda pròpia del país i passar-se al dòlar, com a darrera solució abans d’arribar a una inflació galopant crònica que hagués acabat en anarquia social. Moltíssima gent es va arruinar, els preus van pujar temporalment en fletxa, augmentà la fam, i s’inicià una etapa d’estabilització econòmica que dura fins ara. Viatjant pel país veus cases a mig fer que són el resultat d’aquesta fallida econòmica, es van començar en l’anterior etapa de creixement econòmic i no s’han pogut acabar. L’emigració massiva ha estat la vàlvula d’escapament davant tanta misèria.

L’actual president Rafael Correa, en funcions des del gener del 2007, és economista, nat a Guayaquil dins una família pobre, estudiant becat a Bèlgica (on es va casar) i més tard als EE.UU. Intenta aconseguir un creixement econòmic estable, però no li és fàcil d’aconseguir-ho degut a dos tipus de dificultats. D’un costat la presència de veïns poc amables: primer Bush i les empreses petrolieres USA que no volen pagar tot el que Correa els hi exigeix, després Hugo Chávez que des de Veneçuela intenta aconseguir una hegemonia regional basada en el populisme i els petrodòlars, i més enllà les FARC de Colòmbia que aprofiten les febleses de l’administració equatoriana en benefici propi. De l’altre costat a l’interior del país Correa no ho té gaire més fàcil: ha dissenyat un nou canvi polític profund, creant un nou Parlament sense haver dissolt l’anterior i una nova constitució, l’enèssima dins la història del país, volent aconseguir un canvi social prioritzant les lleis però sense disposar d’estalvis suficents per a realitzar les inversions necessàries ni crèdit polític a l’exterior per a obtenir-les. Costa d’entendre el malbaratament de recursos que ha suposat la construcció de l’edifici del nou Parlament ja inaugurat a Montecristi, petita ciutat al N de Guayaquil, sense infraestructura adient, - no dispo-sa en permanència d’aigua potable- i no queda clar que aquest invent polític tingui continuïtat. Les crítiques fetes des de la premsa equatoriana no el mostren com el salvador del país, malgrat que reconeixen l’encert d’algunes de les seves decisions.