La dualitat entre la gent de la costa i els de la Sierra, entre Guayaquil i Quito, és la que podem espe-rar de la cultura de clima tropical del Pacífic i el de muntanya del centre del país. Evidentment que hi ha altres ciutats en aquests territoris que complementen les dues grans capitals, però dins una síntesi com la present la reducció a dues capitals facilita l’explicació.

Al llarg de la història Quito ha tingut molta més presència política que no pas Guayaquil. Tot i que deu ser exagerat parlar d’un regne de Quito preincàic, el que si és cert és que la invasió inca, provinent del sud, va significar la derrota dels indígenes quitus i dels seus aliats vers el 1470, i la victòria, que fou aconseguida malgrat una violenta oposició indígena, no va aconseguir pacificar el país. Guayaquil no té res de semblant, era una població costanera petita, no cobejada per ningú. Ben aviat el creixement del mestissatge a l’altiplà fou el signe de la possibilitat de convivència de cultures extremadament diferents i de síntesi difícil. He utilitzat la paraula convivència, altres parlen de superposició. La manca de població castellana implicà la generalització dels matrimonis mixtes des de bon començament, però no a tots els nivells socials. Els castellans, àmpliament minoritaris, van instaurar a Quito diferents administracions, tant religioses, com civils i militars, on s’hi integraven persones provinents de les tribus veïnes, amb la finalitat no només d’administrar el país i aconseguir de mantenir la pau, sinó la d’aconseguir una lenta assimilació cultural, única manera de controlar des de la llunyania d’una Castella en guerra permanent contra Europa sota Felip II, la pau i el funcionament del país equatorial. Aquest sistema fou continuat amb retocs després de la independència per part dels dirigents criolls, i avui encara hi és present. La mentalitat dels grups dirigents de Quito ha estat tradicionalment agrària, conservadora i administrativa, com la dels seus antecessors castellans.

Per contra la història de Guayaquil és molt diferent. Nascuda d’una petita fortificació costanera funda-da per castellans el mateix any que Quito per tal de garantir l’accés a l’interior des de la costa, la industrialit-zació del s. XIX juntament amb la independència del país va significar la seva sortida de l’anonimat polític i econòmic. Al llarg del s. XX Guayaquil ha continuat creixent i ha anat reforçant el seu poder econòmic: ha esdevingut el principal centre industrial del país i el principal port comercial, exportador i importador, creant la principal aglomeració urbana del país. Els seus grups dirigents, mestissos, tenen una tradició liberal, empre-nedora, individualista. Guayaquil ha acabat esdevenint un veritable contrapoder, amical evidentment, per a Quito. La tradició liberal de la ciutat ha donat diversos presidents al país, el darrer dels quals és l’actual, Rafa-el Correa. No és gens estrany que el mestissatge sigui dins aquesta societat la norma i les coloraines dels vestits propis dels indígenes que baixen de la Sierra són observats aquí amb una barreja d’admiració i menyspreu, el menyspreu del que se sap modern i que no acaba d’entendre l’estructura mental que hi ha sota una vestimenta de colors tan cridaners com la dels seus conciutadans “serranos”.

L’obertura de la costa a l’exterior ha afavorit des de sempre el mestissatge, i l’exemple més aclapara-dor el trobem a la província d’Esmeraldas, on des del s XVI hi ha un grup de població de raça negra sorgit d’un petit grup d’esclaus que van fugir d’un vaixell esclavista castellà quan aquest va naufragar. Aquests esclaus, dirigits per alguns d’ells que havien après dels castellans rudiments militars van aconseguir, tot i la seva inferioritat numèrica, d’imposar-se als indígenes. Aquest és un exemple entre d’altres. A costat del mes-tissatge l’altre factor diferencial és l’apertura a l’exterior, que va permetre l’arribada de la indústria al llarg del s. XIX amb inversions provinents principalment dels EE.UU., indústria que des de la costa penetrà més tard vers l’altiplà central.