La història de la zona equatoriana anterior a l’arribada dels castellans és molt fragmentària, degut a què aquestes cultures desconeixien l’escriptura i a què les restes arqueològiques només es poden estudiar en condicions d’investigació difícils de trobar en el país.

Els orígens de les poblacions d’Amèrica cal cercar-los principalment a Asia. Trobem restes de fa deu mil anys que mostren que el territori ja estava habitat. Des d’aleshores la successió de cultures prehistòriques sembla prou ben establerta com per poder-la donar per raonablement segura. Més difícil és precisar-ne la filiació d’unes respecte de les altres, i determinar si van ser més antigues les de la costa o bé les de l’altiplà. Una comparació amb cultures prehistòriques europees és instructiva: no utilitzen la roda, però coneixen la ceràmica; coneixen diversos metalls, però no treballen el ferro com els seus contemporanis europeus; desco-neixen l’escriptura consonàntica i els sistemes numèrics són poc desenvolupats; les armes utilitzades contra els invasors castellans eren primitives. A la costa la pesca i la navegació són conegudes, però no els intercanvis que suposin navegació d’altura. La seva organització és tribal, amb poc intercanvis, i de les organitzacions estatals o bé imperials només coneixem la inca, que durà menys d’un segle.

Es al llarg del s. XV quan arriba una invasió provinent del sud, que s’altera profundament la situació de guerres locals i preeminències passatgeres d’unes tribus sobre les altres. Es amb els inques que provenen de Cuzco que apareix una organització superior, capaç de sotmetre amplis territoris a base de molta violència. Els inques havien estat capaços de resistir els atacs d’altres tribus veïnes en el seu territori original gràcies a disposar d’un eficient sistema militar, primer defensiu, i més tard ofensiu, exèrcit aprofitat per a organitzar un veritable estat centralitzat. Es aquest exèrcit el que ocuparà les terres de l’actual Equador, primer les dels cànyaris i els seus aliats (actual ciutat de Cuenca, antiga Tomebamba), més tard les dels quitus, ocupant així les tribus de l’altiplà de l’Equador vers el 1470. De passada cal anotar que la derrota dels cànyaris deuria ser tan violenta, juntament amb la deportació dels seus habitants al nord del Perú actual, que avui dia resta lluny de ser oblidada: en el museu d’història de Cuenca, enmig de diorames molt aconseguits, la derrota canyari encara no és ni esmentada, és un tema tabú. I des del Perú encara es peregrina a Cuenca per restablir llaços de sang trencats fa més de 500 anys!

L’arribada dels castellans a Amèrica Central, va acabar amb l’imperi inca i canviar radicalment el camí de la història. Els castellans van ser capaços ben aviat de construir vaixells de vela al Pacífic, i d’iniciar des de Panamà les exploracions vers les terres on hi havia or en abundància, segons deien els nadius. Es la recerca de l’or el que impulsa les seves expedicions, or que finalment trobaran i en quantitats mai vistes, quan Pizarro, el 1532 empresoni amb un cop de ma Atahualpa aprofitant una de les nombroses guerres civils provocades pel sistema de successió dels inques. L’aliança entre Pizarro i una part de la noblesa inca resident a Cuzco va permetre als castellans de dirigir políticament el país sense gaire batalles i acabar derrotant la desorganitzada resistència inca, resistència que no obtingué el suport d’altres tribus. L’heroi d’aquesta resistència inca és Rumiñahui, cabdill inca odiat pels cànyaris per la seva brutalitat. Des de la capital inca de Tomebamba, la Cuenca actual, els cànayris aportaran uns milers de soldats i els aliments necessaris als 200 castellans que dirigits pel capità extremeny Sebastià de Benalcázar es dirigeixen a Quito passant per Alausí,amb la intenció d’eliminar Rumiñahui. La batalla principal entre els dues coalicions, la castellano-cànyari d’un costat i la inca amb altres tribus de l’altre, tingué lloc el maig del 1534 a Tiocajas, on els inques van aconseguir matar quatre cavalls i van perdre la por a les armes de foc castellanes. La batalla restà indecisa, de manera que els dos grups van intentar resoldre novament les seves diferències en altres paratges propers. La segona batalla important fou a costat de la llacuna de Colta, a la carretera d’Alausí, llacuna que vam veure seca. Aquí Rumiñahuí preparà una batalla frontal amb fossars dissimulats amb vegetació per tal que els cavalls castellans i els seus soldats hi caiguessin en avançar contra les posicions inques. Un indígena de l’exèrcit inca que havia estat torturat va avisar els castellans dels paranys i aquests van evitar la batalla, i en el seu lloc van atacar la fortalesa de Riobamba i gairebé la tenien conquerida quan el Cotopaxi va entrar en erupció, fet que sembla va acabar de desmoralitzar els inques i els seus aliats, que van retirar-se a Quito incendiant-la poc després. L’església de la llacuna de Colta, que vam visitar, la primera construïda a Sudamèrica, cal enmarcar-la enmig d’aquests fets militars.

El triomf castellà no fou segur fins al cap d’uns decennis. Les explicacions de l’èxit castellà i l’ensorrament de les cultures autòctones ha portat i genera encara discussions interessants. Sense pretnedre ser exhaustiu, les explicacions poden resumir-se en el punts següents: l’èxit castellà fou degut a la capacitat organitzativa dels primers conqueridors que tenien damunt seu les autoritats centrals castellanes, els reis, que acabaven de superar una llarga guerra civil contra els nobles de Castella i que havien après a controlar-los; a la seva adaptació a les condicions socials existents, aprofitant-ne moltes en benefici propi; a la impor-tància de les ciutats com a centres de control i transformació del territori. La legitimitat que els castellans aconseguiren davant la població autòctona cal relacionar-la amb els noves tècniques que van aportar: la roda, els estris de ferro que permetien treballar millor la terra, els nous cereals, els llibres, les universitats, les im-premtes, la racionalització religiosa, etc. La cobdícia castellana, la mentalitat d’obtenir molts de metalls preci-osos en poc temps, és la mateixa amb què els castellans van procedir a la conquesta d’Andalusia al s. XIII. Allí, els castellans invasors eren igualment minoritaris en número, però més ben armats i millor organitzats. Van controlar la població autòctona gràcies a ocupar els punts de defensa importants i primer sotmetre els pagesos primer a impostos raonables, més tard exagerats. Quan els pagesos en protesta es van revoltar i els expulsaren d’Andalusia en diverses etapes. La violència que acompanyà aquests fets originats des d’aquesta mentalitat és obvia. Els conqueridors castellans van actuar respecte als indígenes andins de manera similar.

Les discussions sobre el balanç històric d’aquesta presència avui encara són avui encara lluny d’haver-se acabat, dos-cents anys de la independència política dels països sudamericans. Et trobes equatori-ans cultes orgullosos de l’herència castellana i d’altres que la critiquen radicalment. I és que la independència política és poca cosa en sí sola: els seus beneficis teòrics han anat a parar a grups reduïts, no han arribat a tot el conjunt de la població, i aquest fet ha provocat la inestabilitat política, causa i conseqüència alhora de les desigualtats socials. I una part dels desequilibris econòmics i socials actuals s’arrelen en la història de la implantació dels models castellans de govern del territori.