Esbós geogràfic

L’ Equador, amb una extensió com la de mitja Espanya, té té una gran serralada, els Andes, que divi-deix el país de N a S i que va acompanyada de dues amples planures, una a l’oest que porta al Pacífic i l’altra a l’est, que forma la conca amazònica i que vessa a l’Atlàntic. Així es configuren les tres grans regions naturals que s’han integrat dins l’estat actual d’Equador, similars en extensió, però molt diferents en densitat de poblament, en riquesa i en organització social.
La Sierra és la regió amb més personalitat. Inclou els Andes equatorians amb la gran vall interior que forma un passadís de N a S de recorregut irregular. Al seu voltant, a est i oest alguns cims arriben fins als 6000 m., i entre ells hi trobem uns 70 volcans, nou del quals són actius. Aquest passadís és un altiplà que oscil•la entre els 2000 i 4000 m d’alçada i està limitat a E i W per les dues branques en què es divideix la serralada andina. Avui hi viu el 60 % de la població total del país, amb el nucli principal que des d’antic ha organitzat la convivència humana de la zona, la ciutat de Quito. Les bones terres agrícoles, la disponibilitat d’aigua, i un clima favorable a l’agricultura degut a l’altitud tot i estar en plena línia equatorial expliquen la presència d’antigues civilitzacions. Històricament la ciutat de Quito ha controlat la part nord de la vall i ha format el nucli històric del país des d’on mica a mica s’ha creat una administració i s’ha organitzat la convivència de les diferents zones del país. La seva riquesa agrícola ha estat un atractiu per als pobles que hi han anat arribant al llarg dels segles, hi han arribat, s’hi ha establert, però no s’han acabat de fusionar entre ells. La zona sud de la vall està presidida per la ciutat de Cuenca, antiga capital dels conqueridors inques, edificada sobre antics habitatges dels primitius canyaris vençuts pels invasors. Avui és una ciutat mitjana, amb un centre colonial magnífic i amb una indústria prou diversificada situada als voltants. Entre Quito i Cuenca les ciutats d’Ambato i Riobamba fan de capitals comarcals del centre de l’altiplà.
Una de les característiques principals d’aquestes pobles de la Sierra ha consistit en el seu aïllament, més o menys volgut, aconseguit practicant una alta endogàmia: han defensat i defensen la seva identitat ancestral mitjançant un tancament difícil d’entendre per a la mentalitat europea. La seva aparent docilitat i submissió és tot un enigma per a un estranger, i probablement sigui el fruit d’una llarga història de resistència a invasions de pobles veïns i de revoltes de resistència contra aquests invasors. L’abandonament tradicional d’aquesta població autòctona, molt dispersa dins les altres valls, per part dels grups dirigents i dels governs de Quito reforça les tendències aïlladores que manifesten. Fins fa poc sense escoles, avui n’hi ha unes quantes situades en els nuclis rurals més importants, però el comerç estable a la menuda, els serveis generals moderns, els hospitals, les bones carreteres, es fan esperar. El dia que aquests serveis arribin, esperem que ho dia no llunyà ho facin amb una certa intensitat, acabaran amb aquestes tendències aïlladores? Aquest per a mi és un dels grans interrogants del país.
Tot i la seva diversitat aquests grups coexisteixen amb grups socials més moderns i més mesclats, sobretot al centre de la vall. Les terres agrícoles, treballades fins a unes altituds desconegudes a Europa generen un paisatge d’alta muntanya humanitzat, i permeten una escassa supervivència a nombrosos page-sos petits propietaris. La mecanització és baixa o nul•la: ases, cavalls, llames i alpaques són els animals de tracció usuals que es veuen a la zona. La ramaderia, sovint extensiva donades les pastures existents, no s’explota industrialment. Les reformes agràries de finals del s. XX, tot i eliminar els grans latifundis, no han aconseguit crear cap pagesia de tipus mitjà, mínimament cohesionada i conscient, capaç de ser la base d’una societat moderna. El pagès pobre continua essent el prototipus de l’habitant de la Sierra.
La segona regió en importància és la de la costa del Pacífic, amb el 32% de la població, i amb Guayaquil de capital,on mal que bé s’hi enquibeixen gairebé tres milions d’habitants. Amb el seu port és la capital econòmica del país, amb un petit centre colonial, de cases castellanes, avui rehabilitat, i un centre financer amb edificis verticals i un trànsit infernal, com a moltes capitals econòmiques. De clima equatorial característic, disposa de terres molt fèrtils al seu voltant i fins al descobriment del petroli als anys 70 la seva economia estava basada en les exportacions agrícoles, plàtans principalment, i distribució vers la resta del país de productes elaborats procedents en gran mesura dels Estats Units. Plàtans, cacau, arròs i cafè han estat tradicionalment els productes agrícoles més exportats, però han estat molt dependents dels preus internacionals, fet que ha provocat la inestabilitat del deute exterior, finançat amb aquestes exportacions fins al descobriment del petroli.
Que la riquesa de Guayaquil és nova es veu en la petitesa del seu barri vell i l’enormitat dels barris nous, d’urbanisme improvisat. Es aquí on les diferències socials deuen ser més espectaculars. Només veient el cementiri del costat de l’autopista hom pensa que si les tombes dels rics mostren aquest luxe com deurien lluir de luxoses les seves cases quan eren vius. I el contrast és cridaner al veure passar pel davant del cementiri els autobusos del transport públic, desgavellats i carregats de passatgers recollits en parades de fortuna i que son objecte de la competència per part de taxis pirates que tan bon punt veuen un caminant fan sonar la bocina com a reclam. Es imaginable el desgavell sonor que en resulta. La ciutat ha aconseguit tenir un avui preciós passeig marítim on ara els turistes poden passejar tranquils, després que el seu alcalde, Jai-me Nebot Saadi, hagués pactat amb les bandes de pispes que hi pul•lulaven. Ha estat el primer pas per a la regeneració i dignificació del centre de la ciutat. Per als barcelonins és sorprenent el trobar arreu de la ciutat els colors del FC Barcelona de Guayaquil, club fundat per catalans el 1925 i que vesteix ben igual que el d’aquí. El futbol és present a moltes ciutats amb dificultats d’integració social degut al seu fort creixement demogràfic.
La tercera regió natural és l’Amazònia,territori que ocupa pràcticament la meitat de la superfície del país però que és pràcticament un desert humà, habitat només per pocs milers d’indígenes d’origen antic agrupat en set ètnies principals i allunyats de les formes de vida moderna. La vegetació és espessa i exube-rant, situada damunt una plana argilosa que forma el llit per on baixen calmosos els rius que buiden les abun-doses pluges equatorials. Aquesta plana està lleugerament inclinada vers l’ Atlàntic, i la seva aigua per arri-bar-hi ha de recórrer uns 3000 km de distància amb un pendent mínim des de l’Equador, inferior als 200m de desnivell. Aquest fet explica la majestuositat dels rius amazònics a mida que avencen vers l’oceà. La super-vivència i la comunicació dins la selva són difícils, amb sòls al•luvials totalment plans, on les fones serien inútils per manca absoluta de còdols, i amb uns conreus molt limitats i gens productius: camps de bananes escadussers, alguna verdura i una mica de turisme. La gran riquesa del territori està en el subsòl: el descobri-ment i explotació del petroli ha estat el gran revulsiu no només de l’Amazònia sinó de tot el país, ja des dels anys 70 del segle passat.